La tercera agressió contra el mural de la visibilitat trans* de Roquetes no és un fet aïllat ni una simple bretolada: és un acte de violència simbòlica que busca esborrar vides, identitats i drets. Les pintades falangistes que han tornat a embrutar aquest espai no només ataquen una obra artística; ataquen el principi fonamental que totes les persones tenen dret a ser i a sentir-se com són.
Aquest mural no és decoració. És memòria, és lluita i és dignitat. Representa una realitat que encara avui molts voldrien invisibilitzar: la de les persones trans* que, malgrat els obstacles, reclamen viure amb llibertat i respecte. Per això molesta. Per això el volen fer callar. Perquè cada color, cada traç, és una afirmació de vida davant d’un discurs d’odi que es resisteix a desaparèixer.
Que sigui la tercera vegada que el vandalitzen hauria de fer saltar totes les alarmes. No estem davant d’un conflicte puntual, sinó d’una persistència preocupant de l’odi organitzat. No n’hi ha prou amb netejar la paret i refer el mural; cal una resposta clara i contundent de les institucions i de la societat. Cal dir, sense matisos, que aquests actes no tenen cabuda en una convivència democràtica.
Defensar aquest mural és defensar molt més que una pintura: és defensar el dret a existir. I davant dels qui volen esborrar-lo, la resposta només pot ser una: més visibilitat, més suport i més fermesa. Perquè cada atac no fa sinó reafirmar la necessitat urgent de continuar pintant, cridant i resistint.
